FRANCESC DE BORJA I EL DUCAT DEL SUCRE
La font d’informació més precisa sobre l’arribada a València de la canya de sucre (principis del s. XV), és el «plet de la canyamel» (1429-1437), promogut precisament per Alfons de Borja (Calixt III) per a implantar el delme de la canya, que no es pagava des que Jaume I va decretar l’exempció al 1268 precisament per la irrellevància d’aquest cultiu. Molt havia canviat el cultiu i l’economia de les terres valencianes a la fi del segle XV.
El nebot d'Alfons, Roderic de Borja (Alexandre VI) havia comprat el ducat de Gandia i el castell de Bairen a més del palau de Benicarló (actual seu del parlament autonòmic valencià) al 1485. Roderic de Borja ja coneixia un poc d’aquesta vila valenciana. És més que probable que el seu oncle, Joan Gil de Borja, visquera a Gandia (ací, almenys va fer el seu al en 1411) i se sap que el conegut poeta Ausiàs March va dedicar una de les seues escasses composicions poètiques dirigides a tercers precisament a Tecla Borja, la seua germana.
La realitat és que Roderic sí tenia una informació sorprenentment precisa de les característiques d’aquesta terra i de la situació que es vivia en aquells anys. Era una de les zones més fèrtils del país per la seua peculiar configuració física. L’horta de Gandia (Conca de La Safor) era una plana al·luvial, delimitada pel mar i el semicercle muntanyenc que la tanca per l’oest. Es genera així un microclima caracteritzat per una temperatura mitja i precipitacions anuals totals més altes del que és usual en el Mediterrani. Tot això propiciava el creixement de la canya de sucre (canyamel).
L’únic edulcorant conegut a Europa era la mel ja que la remolatxa sucrera no començarà a explotar-se per a obtenir sucre fins al s. XIX, per tant, el cultiu de sucre era molt benvolgut ja que s’utilitzava a la cuina però també per a la farmacologia.
Fins a l’arribada dels Borja, tal com relata l'historiador Santiago La Parra en el seu article “Naixement d’un senyoriu singular: El ducat gandià dels Borja”, la producció del sucre de la comarca corria a càrrec d’unes societats de tipus precapitalista constituïdes, mitjançant acord davant notari, entre els senyors feudals del lloc i els mestres sucrers forans. Aquest tipus de societats van funcionar així des del començament per a posar en explotació el primer trapig que es va instal·lar a Oliva al 1413, una propera localitat de Gandia. L’esquema de funcionament es repetiria per tota la comarca fins a l’arribada de la família Borja. L’explotació en petits terrenys aïllats no podia ser rendible i els Borja introdueixen una explotació més similar al que avui coneixem com “latifundi”. A més, Gandia i les seues poblacions properes contaven amb mà experta, els moriscs, que era una població molt nombrosa.
Quan Francesc de Borja arriba al Ducat, la seua primera preocupació era plantar cara als deutes que havia deixat son pare i generar una economia que li permetés a més, mantenir les influències amb les seues poderoses amistats per a buscar un futur digne als seus 18 germans. Si la canya de sucre havia estat el principal motor econòmic, Francesc fomenta el regadiu, la canya de sucre, i els trepijocs per a obtenir el sucre, amb més de 500 homes emprats en ells, a més d’afavorir el cultiu de la morera i cucs per a l’obtenció de la seda.
La producció de sucre va arribar al seu esplendor quan al 1548, Francesc de Borja, casa al seu primogènit Carles (el futur V duc de Gandia) amb Magdalena Centelles, l’hereva del veí comtat d'Oliva, conformant així el que Regla denominà molt gràficament el sugar belt de la Safor, que ja havia somiat Alexandre VI. El poder del duc de Gandia i el comte d'Oliva garantia les perfectes condicions per al creixement de les canyes: es va començar pel repartiment anual de planters (que era un dels pocs monopolis senyorials que es va reservar per a si el duc de Gandia), es va establir una superfície mínima de terreny dedicada a la canya de sucre i s’assegurava l’aigua de reg per a aquestes plantacions.
La tríade Borja, sucre i moriscs funcionava a la perfecció i era molt rendible per als senyors de Gandia però tot va desaparéixer el 22 de setembre de 1609, dia en el qual es va fer públic a València el comandament de l’expulsió dels moriscs, que eren els que es dedicaven al cultiu i a la producció de canya de sucre. Es redueix dràsticament la superfície dedicada a la canyamel, es desmantellen molts molins i enginys i baixen les exportacions. La hisenda local cau en fallida.
